Ja el tenim aquí!!! Moltíssimes gràcies a tots els què heu fet possible l’edició d’aquest llibre i la donació dels beneficis del mateix a l’ Hospital Angkor Hospital for Children de Siem Reap, Cambodja. Us estem immensament agraïts!!!!
A partir d’ara i al setembre començarem a entregar-lo a tothom que l’ha comprat!
Desitgem que us agradi!!!
Albert Karina Bernat i Abril
Sentiments a flor de pell…
Vaig fer aquest escrit a Colòmbia per explicar-li a la periodista del diari Ara una mica més sobre el nostre llarg viatge en família, després de l’entrevista de 2 hores que ens va fer per Skype des de la recepció de l’Hostal. Recordo com si fós ahir que li vaig llegir a l’Albert en un dels nostres “Juan Valdés” de Cartagena mentre els nens jugaven a retallar i pintar, com tantes i tantes vegades havien fet en les nostres hores del cafè on no paràvem de xerrar i xerrar de tot i de res. Vam acabar plorant tots dos. Faltava poc per la tornada i la nostàlgia començava a fer-se present… Tinc ganes de publicar-lo a la nostra blog, la petita finestra per on ens han anat acompanyant família i amics i altres persones amants de veure món durant el nostre recorregut, i als qui volem donar mil gràcies per haver-nos fet saber amb els vostres missatges que estàveu al nostre costat i ens heu encoratjat a seguir vivint amb intensistat cada dia del viatge, gràcies de tot cor, ens heu fet sentir animats, estimats i molt aprop vostre.
“Amb l’Albert, el meu company de viatge de la vida, vam decidir emprendre aquest projecte viatger en família per una il·lusió tremenda compartida pels dos de poder disfrutar de les nostres dues grans passions a la vida: la família i conèixer món. Creiem que les il.lusions són el motor d’aquesta vida…Ens feia una grandíssima il·lusió poder disfrutar de temps per la família en un llarg viatge, i es reunien tots els factors idonis per decidir-nos a emprendre aquest projecte ja que teníem salut tots nosaltres i les nostres famílies, els nens tenien una bona edat per viatjar (tot i que potser l’Abril al principi un xic petitona, però és un tot terreny de nena), ens veiem en cor de fer-los de “professors” durant aquest temps i havíem estalviat una mica després de molts anys treballant fort tots dos, la crisis també va ser una empenta final.Vam començar a veure món en família el 6 d’agost del 2012, amb dues motxilles grans a l’esquena, dues de més petites al davant, un cotxet per la petitona i moltes moltes moltes ganes de veure món. El cotxet ens va anar molt bé durant uns mesos pels desplaçaments ja que hi posàvem totes les motxilles, el vam donar 4 mesos després a un amabilíssim conductor de tuk-tuk de Cambodja, pare d’una nena de 6 anys i que ens va explicar moltes coses sobre la dura vida al país. Segur que algú en faria molt més profit que nosaltres del cotxet, l’Abril s’anava fent gran. Vam començar el viatge per Singapur i hem recorregut un total de 18 països d’Àsia i de Sudamèrica. Teníem més o menys una ruta marcada però la vam modificar sobre la marxa canviant alguns països. Vam marxar només amb un bitllet fins a Malasia i tota la ruta i desplaçaments els hem anat organitzant in situ, l’Albert ha sigut el millor company, pare, organitzador de rutes i guia durant tots aquests 18 mesos, i sense faltar-li mai el que més m’agrada d’ell: la seva vitalitat, sentit de l’humor i somriures!. No ens agrada massa parlar “d’any sabàtic” ni “d’aventura”…Any sabàtic ho relacionem amb descans i en no fer gran cosa…en el nostre cas no hem parat, sí que és cert que no hem treballat i tenim totes les hores del dia, però viatjar amb nens comporta estar sempre a un nivell alt d’energia i pel nostre caràcter actiu hem portat un ritme força alt durant aquest any i mig, poc hem parat…tenint molt temps durant el dia però quedant poc temps a la vegada per un mateix. Cada vegada que veiem backpackers viatjant pensàvem “qué fàcil és viatjar per ells i quan temps deuen tenir per ells”…en el nostre cas, poques hamaques hem fet. Tot i que el dia és llarg i hem intentat tenir temps per tot, però sempre amb ganes de conèixer i veure món. “Aventura” tampoc defineix massa el nostre projecte ja que ho relacionem més amb quelcom amb un cert component de risc, en el nostre cas ens hem passejat pel món, no hem anat a descobrir cap tribu ni cap paratge inexplorat, gairebé tot està descobert (encara que no els ho sembli als backpackets descalços “salvadors de la humanitat”) i ben indicat en guies o conegut per la gent local. A vegades he vist als nens passejant per alguna comunitat indígena allunyada o per algun mercat ètnic…com si passegessin per Manresa. Crec que en molts casos l’atracció hem sigut nosaltres ja que la gent no ha parat de mirar, tocar els cabells sobretot, observar i fer milers de fotos i preguntes al Bernat i l’Abril…Algú també ens va preguntar si havíem tingut por en algun moment del viatge. Doncs “por” pròpiament no n’hem tingut en cap moment, però sí que hi han hagut alguns moments de nervis com quan vam patir un tifó a la illa de Cat Ba quan ens van venir a veure els avis, o quan hem agafat alguns vaixells amb molt mala mar, o alguns busos camicaces de Vietnam alguns dels quals hem baixat directament després d’advertir vàries vegades al conductor, o quan a l’Albert i Bernat els van picar més de 100 sandflies a l’esquena i els feia una picor insuportable, o quan en alguns moments els nens han passat alguna febrada (han estat molt bé durant aquest temps però quan hi ha hagut febre que també és normal amb els nens, el fet d’estar lluny de casa i del teu metge et fa sentir més nerviós malgrat saber que no és res greu), o quan un mono macaco va mossegar el braç del Bernat o quan hi ha hagut moments difícils viscuts a la família a casa i el fet d’estar lluny ens ha fet sentir tristos per no poder estar al seu costat. En general però els moments de més dificultats han sigut pocs i els bons moments han sigut innumerables. Els nens, tots en general, tenen una gran capacitat d’adaptació, és quelcom que ens ha sorprès molt, la seva gran adaptació a nous llocs, nous menjars, noves persones, noves llengües, crec sincerament que s’adapten molt millor que els adults. El que és sorprenent del Bernat i l’Abril és la gran capacitat que tenen de llençar-se a jugar amb qualsevol nen o nena del carrer que estigui jugant, el llenguatge dels nens és universal : jugar i passar-ho bé!!! No els fa falta res més… Les guies de viatge ens han ajudat a marcar les rutes, sobretot al sud-est asiàtic, però quan vam arribar a Sudamèrica ens vam trobar com a casa, és fàcil viatjar parlant el mateix idioma i pots entrar molt en el dia a dia de la població local, l’Albert va decidir no utilitzar més les guies i parlar amb la gent local per anar fent dia a dia la nostra pròpia ruta. Les visites dels avis de Sant Joan a Vietnam, Sri Lanka i Miami, la dels avis de Gironella a Dubai, de la tieta Elena, Marcel i family a Nepal on vam fer un trekking per Lantang convivint amb pobles remots de les muntanyes himalaienques, la trobada amb els nostres amics amb qui compartim des de fa moltíssims anys tants bons moments, l’Olga i el Jordi i el rialler Ferran a Miami la noche me confunde…. i la visita de la meva i inseparable amiga Núria amb qui vam fer Machu Pichu i Llac Titicaca, han contribuit a fer molt més especial encara aquest llarg viatge. Hem viscut amb tots ells unes molt enriquidores experiències i hem compartit uns moments molt especials. Els avis cal dir que són uns tot terrenys i es van adaptar a tot i més.Gràcies per ser-hi sempre i per estimar-nos d’aquesta manera tan maca. Els amics també es van adaptar des del primer moment al nostre pressupost i forma de viatjar i ens ho van deixar molt fàcil, vam viure amb ells moments que no oblidarem mai…Gràcies de tot cor. Amb l’Albert, el meu company de viatge per la vida des de fa més de 18 anys, ja havíem conegut una mica de món junts abans d’emprendre aquest projecte i també amb els nens de ben petits, recordo a Mèxic passejant amb els 2 cotxets pels carrers adoquinats de Chiapas o corrent pels carrers amb els plàstics impermeables dels cotxets posats sota la forta pluja tropical, o el Nadal recorrent Argentina de sud a nord tots quatre…però sempre havíem tingut en un racó del nostre cap i del nostre cor la gran il.lusió de poder fer un llarg viatge…I aquí estem, 550 dies, 550 nits, 550 despertars junts amb tot un dia per endavant per viure intensament… Per nosaltres ha sigut una experiència molt i molt gran, de les fortes a la vida, ens emociona mirar endarrera i veure tot el què hem viscut… Orangutans a la illa de Borneo, tortugues gegants posant els seus ous a la nit i tornant cap al mar a les platges de Malàisia, pujar per la trompa d’ elefants i banyar-nos amb ells a la selva de Chitwan al costat d’algun cocodril, banys amb llops marins a la illa Isabella, la cadena humana per la Diada rodejant una tortuga de les més grans del món a les Galapagos, més banys amb taurons a les illes Perhentian, amb tortugues gegants marines a Perú, nedar entre peixos de mil colors, caminar al costat d’iguanes i pelícans,passar pel costat d’una manada d’elefants una mica enfurismats, passejar sobre un elefant veient els rinoceronts al seu costat, veure saltar les balenes jorobades a les costes d’Equador, veure saltar dolfins a mar obert,veure infinitat d’ocells, antílops i rèptils en el seu hàbitat natural, evitar les trapelleries dels tants i tants macacos que ens hem anat trobant durant aquest llarg viatge… Són innombrables i es fan difícils de resumir totes les experiències viscudes. Singapur ens va donar la benvinguda amb el seu castell de focs espectacular del National Day; caminades i més caminade per llocs preciosos entre cascades i vida rural, cantant i parlant i jugant; hem visitat i conviscut moments emotius a cada escola de cada país on hem estat, ens han obert les portes de l’escola i les dels seus cors; passejades per mercats ètnics amb unes costums i estils de vida molt diferents; hem pujat a tota mena de transports, a diferents tipologies de barques, trens de tot tipus des dels nocturns per Vietnam o de moltíssimes hores per Birmània, fins als atrotinats i atapeïts de l’India, busos de tot tipus i estils, a dalt de petits busos entre la mercaderia, tuk-tuks, cavalls i camells, richaws, carros tirats per cavalls i carros tirats per búfals, camionetes, bicicletes, buggies, a darrera de pick ups amb mercaderia diversa, furgonetes…i un llarg etcètera; intentant fer bons cafès a l’Àsia sense massa èxit i degustant els millors cafès del món a Colòmbia, i amb el nostre amic Juan Valdés per sudamèrica; passejades pels brutíssims carrers de Varanasi observant els crematoris i l’Abril amb sabates de taló esquivant les caques de vaca del terra; hem tornat 10 anys després a visitar la Fundació Vicenç Ferrer d’una de les zones més desfavorides de l’India, trekkings pel Nepal coneixent una població amabilíssima en un país amb unes condicions de vida difícils; sortida amb barca a les 5 del matí pel Delta del Mekong per viure els mercats flotants; menjar mil plats diferents a restaurants de tot tipus i cases locals i sopes sopes i més sopes; passejar, menjar i comprar menjar per fer a mercats locals amb diversitat d’olors i colors; ,els màgics temples d’Angkor i recorrent amb tuk-tuk els pobles rurals del voltant; hem observat el gran contrast que hi ha entre la població en molts països de sudamèrica; hem viscut entre tanacàs, fulles de bétel i loggys a Birmània, el lloc on la gent ens ha tocat més el cor; platges paradisíaques i paisatges que ens han deixat sense respiració; classes i classes al Bernat i l’Abril en tants entorns diferents i aprofitant la pissarra més gran del món : la sorra de la platja; degutar els menjars típics de cada país; viure l’espiritualitat de Bali; hem recorregut el Mekong amb barca per Laos; ens hem perdut per les plantacions de the a Sri Lanka; hem tingut un xoc a l’arribar a Dubai i veure-ho tot tan modern; rentar la roba i regatejar al cèntim el preu del kg. de la laundry a tot arreu on hem pogut; viure d’aprop la inseguretat de les mines de Potosí i la forta vida indígena de Bolívia; recórrer un mar de sal a Uyuni; disfrutar amb bicicleta del desert d’Atacama, increïble Atacama; pujar a l’edifici més alt del món; disfrutar i riure amb els avis del paradís dels nens, Walt Disney; contemplar desenes de postes de sol de pel.lícula; quedar embadalits contemplant els altiplans de Perú i el Machu Pichu; conèixer i intentar conversar amb indígenes a les zones d’Equador que no parlaven espanyol, paisatges i cascades de somni a sudamèrica, les illes encantades de les Galàpagos, per flipar!, banyades a les aigües del Carib, viure d’aprop la forta vida autòctona de la illa de San Andrés, música i viva vida al carrer de sudamèrica, i un llarg i llarg etcètera de vivències que hem anat deixant constància a la nostra blog perquè qui volgués pogués viatjar amb nosaltres. La gastronomia també ha sigut part important del nostre viatge i hem menjat i gaudit dels plats típics de cada país i dels seus sucs de fruites tropicals a sudamèrica, provant serp a Vietnam, insectes cruixents a Tailàndia i tot el què faci falta, el Bernat el primer en provar-ho. Però viatjar tant de temps comporta per nosaltres viatjar a “low cost” i haver-nos d’ajustar al màxim al nostre pressupost diari, com si d’una empresa es tractés, i això suposa també no gaudir de certes comoditats que sí que tenim a casa : l’aigua calenta ha estat escassa i les dutxes i lavabos tota una experiència, ens ha arribat a sortir una rata de sota una banyera i els insectes han sigut presents a moltes de les nostres habitacions (aranyes enormes, escarbats, iguanes…) , hem fet molts i molts kilometres amb transport públic i amb busos de tot tipus i atapeïts com sardines, i en l’última etapa del viatge ja hem intentat economitzar buscant llocs amb dret a cuina i cuinant els nostres àpats, que per altra banda ens venia una mica de gust després de tan temps menjant a restaurants, no sabeu lo molt que els nens van saborejar una patata i mongeta tendra amb un raig d’oli a l’arribar a Dubai, o una bona truita de patates!. Les habitacions també han estat tota una aventura i la recerca d’allotjament tota una gran tasca de l’Albert, el millor negociador de preus de sudamèrica i del món!. Llits trencats, bruts, dutxes que enranpaven, dormint tots 4 junts en un sol llit, matalassos al terra, habitacions sobre d’un sorollós karaoke o un grandiós i estrident generador, habitacions més brutes que..millor no pensar-hi…Els ous kinders, els bons cafès i les cerveses s’han hagut de limitar en funció del pressupost, les sabates han durat i durat i les hem reparat fins que hem pogut i la roba està vella i foradada però aguanta. La periodista del Diari ARA ens va preguntar també sobre si haurem canviat o no en aquest viatge…es fa difícil de dir, el que sí és cert és que serem molt més rics d’esperit i guardarem dins nostre milers d’experiències increïbles viscudes i molts bons moments viscuts en família i amb totes les persones que ens hem anat trobant al llarg del llarg camí… esperem que alguna cosa positiva quedi dins nostre de tot el què hem viscut i que ens ajudi a ser més solidaris i comprensius amb tothom i a valorar més tot el què tenim i relativitzar els problemes del món desenvolupat. El que sí podem afirmar és que el fet de veure tanta i tanta misèria al món ens ha fet reflexionar i ens hem sentit molt impotents en veure lo injust que és aquest món i lo malament que viuen moltíssimes persones, països sencers, i el gran contrast que hi ha en molts països. Ens han tocat el cor les històries de moltes persones i famílies que ens hem anat trobant a cada país i que no han tingut una vida gens fàcil, i el seu gran somriure i amabilitat ens ha donat una lliçó de moral de les més importants de la vida. Genocidis, atrocitats i colonitzacions que han sofert molts països han fet molt de mal a tota la població i encara avui en dia en paguen les nefastes conseqüències. Haurem viscut 18 mesos tots 4 junts, 24 hores al dia junts, fent de pares, d’amics i de professors quan hem pogut, intentant transmetre als nostres fills energia i optimisme i gaudint i aprofitant al màxim cada segon d’aquesta gran experiència. Crec que tornarem a casa estimant-nos una mica més si cap i amb una motxilla carregada de vivències i moments especials guardats al fons del nostres cors. Aviat s’acabarà aquest llarg viatge però començarem una altra etapa i el viatge de la vida seguirà…Només demanem i desitgem salut per viure-la, la intensitat i els somriures ja els hi posarem nosaltres. Gràcies a tots els que ens heu anat acompanyant al llarg viatge, i sobretot gràcies a vosaltres : Albert, Bernat i Abril, seguirem viatjant junts…” Karina
550 dies !!!
Singapur ens va donar la benvinguda d’aquesta llarguíssima experiència amb les seves immenses palmeres dels focs artificials del National Day del 9 d’agost del 2012. Ens quedava un camí llarg, molt llarg… Ple de sensacions i vivències; ple de somriures i d’abraçades; ple de jocs i de deures; ple de passejades per la natura i d’atraccions en grans ciutats; ple de petons i de correccions; ple d’experiències noves i de vida familiar; ple en intensitat i en qualitat; ple d’hores de bus i ple de nous hostals; ple de convivències i d’advertències; ple de novetats i de repeticions; ple d’alegria i més alegria; ple!!! Pleníssim!!!
Avui, dia 3 de febrer del 2014, només 3 dies abans de marxar (ara sí que ja ho puc dir, ja que quan es publiqui aquest post, hem d’estar novament al nostre país, Catalunya, i si podem amb sorpresa inclosa als nostres familiars més propers), les palmeres tornen a ser les protagonistes per donar-nos un fort adéu de fi de festa. “A lo grande”, tal i com va fer Singapur, aquest cop però unes palmeres naturals enclavades en l’únic i preciós Valle de Cocora. Tal i com diuen ells, “las Palmeras de Cera” (suposadament les més altes del món) enclavades enmig dels sorprenents prats que trenquen en línies rectes boscos densos de vegetació frondosa. Als peus novament de volcans andins, en un espai que podem batejar-lo com totalment singular. Un dia excepcional amb una caminada de 4 hores amb un desnivell bastant pronunciat, amb un rècord increïble de l’Abril en la fase d’ascens, deixant la seva mare metres i metres enrera. Un petit trekking que s’enfila fins a tocar aquesta boira que dóna un caire tan místic en aquestes valls tan precioses. Cavalls i vaques pasturant, algun burro català perdut per allà, un petit ós formiguer (o animalot semblant) i molts ocells ens han acompanyat en aquest passeig. El Bernat, valent com sempre seguint un ritme lleuger i atrevit que havia marcat la seva germana. La baixada ja més plàcida entre taules de multiplicar, saltironets i massatges capilars per a una mama optimista, decidida, alegra, somrient, carinyosa, wazzapera, valenta, tendra, respectuosa i transparent (espero que m’ho deixi publicar aquest cop…).
Entre aquest dos balls de palmeres els dos petitons s’han anat fent grans… Ara només són petits. Avui em despedeixo d’aquesta llarga redacció que he anat cultivant durant alguns dels 550 vespres, quan finalment ens quedem tranquils amb els nens dormint, esgotats d’intensos dies de noves imatges, olors, tactes, sons i gustos entre la convivència i educació familiar. Un adéu que no el noto amarg, o com a mínim ara que encara estic en ple “eje cafetero”.
Un autèntic privilegiat és com em considero per poder viure i compartir aquesta experiència amb una dona sensacional i dos petitons que em tenen el cor robat. Un privilegiat per haver seguit coneixent part d’aquest món ple de gent preciosa i amable, tan injust com meravellós a la vegada. Un gran privilegiat per haver disfrutat de la família viatjant i del viatge amb la família. Definitivament uns privilegiats que hem tingut la sort d’haver nascut als anys 70 a Catalunya, que amb una bona educació per part dels nostres pares, amb esforç i treball per crear uns estalvis, i amb un punt d’empenta hem pogut fer realitat un desig que ens rondava pel cap. Un privilegiat per poder haver invertit tantes i tantes hores amb els nostres fills, intentant transmetre valors que per nosaltres són primordials. Aprenent del dia-dia, aprenent de la gent que ens anem trobant pel camí, i aprenent sobretot d’aquest parell de rossos que m’ensenyen cada dia més a donar amor, carinyo, optimisme i respecte!!! “Colorín colorado, este cuento sigue por otro lado!”Molta salut!! Albert